Inspira Teatre sedeueix als menuts que acudeixen al CC Albareda en el seu últim bolo al BcnDCultural
Pot semblar un espectacle petit, perquè petit és el públic al qual està destinat. Però és just el contrari. Igual que els petits espectadors, bebès o menuts que encara estan aprenent a caminar, Kl'aa, la teva cançó només és petit en aparença: per delicat, per aparentar ser fàcil... Però igual que passa amb els espectadors al qual està destinat, amaga un llarg camí de descobriments: trencar l'ou, sortir del niu, escoltar la teva veu, fer dels sons que surten de la teva boca una cançó, tocar, identificar el que toques, trobar-te i trobar l'altre i enfrontar-los... i comprendre que tot és un joc i que jugant és com anirem aprenent perquè aquesta és l'essència de la vida.
Les Inspira Teatre han anat a l'Àfrica, a un dels primers llocs on existeix constància de la petjada de l'home sobre la Terra, per trobar el títol del seu espectacle, Kl'aa, que no vol dir una altra cosa més que cantar. I elles canten durant tot l'espectacle (cançons fetes de sons i no de paraules) abans de convidar a tots els petits que les han acompanyat a cantar amb elles i a descobrir una cançó que és especial, que és única, igual que cadascun d'ells ho és i ho serà.
Inspira Teatre, que ha fet un llarg viatge pels escenaris del Barcelona Districte Cultural, es va acomiadar del circuit des del CC Albareda. I, clar que sí, ho van fer cantant.
Aquí teniu l'enllaç a la crònica a www.barcelona.cat: https://www.barcelona.cat/districtecultural/ca/not%C3%ADcies/la-grandesa-dels-m%C3%A9s-petits?fbclid=IwAR1sj-weURDQDyHyUoHYn6RK8yXuT6JwGuCjFXxFadwiN3yMRkbVeZdCSbo

Conte musical cent per cent. Però també interdisciplinari. Amb música enregistrada, però cançons en directe, coreografia, teatre, titelles i ombres xineses. I amb l'objectiu de tocar un tema delicat i a la vegada difícil d'explicar als més petits com és el pas inevitable cap a la vellesa i la mort.

La companyia Inspira Teatre, creada per Esther Westermayer, ho ha fet a partir d'un conte publicat en francès per l'editorial Rouergue, el 1993, en suport d'àlbum il·lustrat, del qual és autor Olivier Douzou, tant del text com dels dibuixos.

Inspira Teatre, que amb un altre espectacle anterior, Gong, ja havia ampliat el seu camp amb una edició en CD i àlbum il·lustrat, ofereix també aquí la banda sonora enregistrada que compta, entre els músics, amb dos dels membres de la companyia Egos Teatre (que recentment ha reposat el seu 'Ruddigore...' davant per davant del Poliorama, al Capitol), una companyia també encara jove com la mateixa Inspira Teatre.

La relació subtil entre la vellesa de Jojó i la vellesa humana es fa evident

L'espectacle El cel de la Jojó s'introdueix amb dos protagonistes, la mare i la seva filla, que mentre estenen roba al terrat acaben parlant del records de l'àvia morta i d'on deu ser després de la mort. És així com s'entra en el teatre dins el teatre amb l'explicació del conte d'una granja on una vaca, la Jojó, s'ha guanyat la fama per la seva saviesa de tan vella.

Alternant, doncs, la presència de diversos habitants de la granja reproduïts amb titelles (un gat, un ratolí, una gallina, un pollastre, un xai, una ovella...) que li demanen consell sobre els seus problemes quotidians, el moll de l'os de la trama consisteix a mostrar com la vaca Jojó va perdent, per la vellesa, algunes parts del seu cos: la taca del ventrell, la cua, les banyes, les mamelles...

Sense que se'n parli, la relació subtil entre la vellesa de Jojó i la vellesa humana es fa evident i la manera d'explicar amb sensibilitat la pèrdua per la mort és tractada deixant de banda qualsevol adoctrinament. Esclar que el tòpic parla del cel, però la mort és imprevisible i saber què hi ha després s'expressa aquí com una incògnita, només possible si es manté el record dels que no hi són, com si visquessin dins nostre.

La tesi dramàtica de fons té una resolució teatral molt adequada als primers espectadors que, en menys d'una hora, viuen una diversitat d'escenes ja sigui amb els personatges dels titelles o amb la conversió de les dues protagonistes en grangeres, cantants, actrius i ballarines, sense comptar un paper de periodista de televisió o una altra de fetillera de la màgia amb l'elixir per mantenir la joventut que la vaca Jojó rebutja conformada lúdicament amb la seva vellesa.

Si l'àlbum original de l'obra és un text poètic que s'explica amb les il·lustracions netes i de traços senzills d'Olivier Douzou, aquesta adaptació teatral manté igualment aquestes dues virtuts: una posada en escena neta i un plantejament tan sensiblement senzill com obert a la reflexió i la resposta posterior dels adults a les preguntes dels petits sobre la incògnita del més enllà de la vida.

http://www.teatral.net/ca/critiques/2012/11/12/conte_musical_cent_per_cent.html

Creo que junto a la sexualidad el otro gran tabú de la infancia es la muerte. El primero se suele superar pasada la adolescencia mientras el segundo perdura y evoluciona durante toda la vida. Hay muy pocos niños que no hayan afrontado a la pérdida de un abuelo o una abuela, aun algunos deben afrontar penas mayores.

Un padre acostumbra a tener cierta dificultad a la hora de hablar de sexo con su hijo aunque esto esté cambiando generación tras generación. En cambio es mucho más dificil explicar que por la misma razón que nacemos, morimos.

Este tópico es muy poco tratado en el teatro infantil, más propenso a aventuras y a canciones pegadizas para recordar los colores. Por esta razón quiero compartir la rompedora propuesta llevada a cabo por Inspira Teatre en su obra "El Cel de la Jojó" y que se podrá ver proximamente en el Poliorama de Barcelona.

Una madre explica con un cuento porque su abuela, quien hacía tan bien las croquetas, ya no vive con ellas. Jojó es una vaca mayor quien igual que nuestros abuelos juegan un papel que solo el tiempo se encarga de otorgar: ser la portavoz de la experiencia. Por esa razón varias personas le piden consejo. Pero ella poco a poco empieza a sentir el estrago de los años y va perdiendo sus facultades física hasta afrontar su último viaje con una gran dignidad.

Solo dos actrices se encargan de escenificar una amplio abanico de personajes y para ello emplean un sinfín de técnicas como el músical, los disfraces, decorados muy elaborados, marionetas, sombras chinas, efectos sonoros, la participación del público,... todo ello con grandes dosis de humor y ternura.

Igual que el libro 'el Principito' calificaría esta obra infantil apta para todos los públicos, cuya interpretación variara dependiendo de la situación y de la edad de la persona.

www.avagabundear.com

Diumenge passat va ser un dia molt especial. Una d'aquelles rares oportunitats on la conciliació de la vida laboral i familiar no és una dificultat, sinó una oportunitat. Era la última ocasió per veure la companyia Gong al Teatre Tantarantana ... (sí, em passa sovint, vaig a veure els espectacles en l'últim moment ... quan no faig tard), el meu nen (David, 5 anys) està molt interessat per tot el que siguin dracs i a la meva dona, com a bona mestra, li encanten els espectacles infantils. Així que tots tres vam anar a veure la història de la dragona Mina-Li a l'entranyable Tantarantana.

Veure article complert

Visita:
Amb suport de:
Companyia associada a:

Inspira Teatre  - 646 579 048
info@inspirateatre.com
Avís legal - Política de privacitat
Inspira Teatre - Copyright © 2011 – 2021 Tots els drets resevats
cross linkedin facebook pinterest youtube rss twitter instagram facebook-blank rss-blank linkedin-blank pinterest youtube twitter instagram